Lletres de fulles noves

  Els diumenges feien pastissos. Va ser un temps meravellós. Recordo la festa a les cotxeres de Sants. Van fer tot el que van poder. Van tenir èxit. Es van vendre en racions. Va ser una trobada fantàstica. Jo em vaig vestir amb una roba que es podia convertir en capa. I una màscara blanca amb tires llargues de paper de color marrò. M’agrada ballar. Vaig gaudir. Doncs, els dilluns portaven el pastís per fer un té al Centre. Era una trobada molt enriquidora. El temps d’aquelles trobades va ser molt enriquidor. Després anaven a sopar. Recordo aquell restaurant al barri de Gracia. Hauria de revisar quan temps va durar aquella trobada. Quan es va obrir la illa, es va passar la celebració dels dilluns. De fer pastissos vaig aturar abans.

  La meva infantesa té diferents cicles. Mentres era a casa i el món que m’envoltava era de família i veïns, abans d’anar a escola, debia ser el paradís. Encara que hi ha el record del moment que havia de controlar el pipi. La mare em va ficar a prop de la cuina i jo vaig creure que em cremaria el cul. Quin ensurt. Un mètode expeditiu. La reste de nens i nenes del barri van trigar. Jo no. Em vaig espantar. Hi ha unes fotos on no aconseguien fer-me sonriure. Altre moment, quan la comunió. El fotògraf deia que amb la boca tancada, suposo que perquè no es veiés forats de dents caigudes. Més grandeta, si que surto amb un sonriure. I amb les dents malament. Deien que del sucre i caramels. Als deu anys va caldre dentista. Em va extreure una peça. No em vaig deixar, i va caldre tornar. El meu germà em va acompanyar. La mare ens va donar diners, a tots dos. Jo em queixava perquè a mí m’havien fet mal i ell no. Deu anys més tard no van saver salvar el ullal que estava tocat allí on havia to...

  Com era que vaig aprendre a escriure. He fet la tasca d’escola amb nens i nenes, però em costa veure com m’ho van ensenyar. El que sí puc recordar és una mena de pissarreta individual, amb drap i ‘clarion’ (com li dèiem). Era bastant maldestra. Així m’ho transmetien. Puc dir que amb quatre anys, una mestra molt dura va fer que pugues llegir, i encara que tinc un record agre d’aquella mestra i de monges, després, estimava poder llegir. Sempre ha estat un desig tenir a l’abast llibres i llegir-los. A casa no hi havien. Els pares tenien un passat dur.  Al pare li havien ensenyat quan a la mili, perquè el seu pare el va treure d’escola per que fos una font de fer arribar diners. El deia que de ‘rapatan’. Que dormia amb el bestiar. A la palla, tenint llit a casa, però que no era lliure de marxar en cap moment. Inclús li van negar acompanyar la mare, que va morir als quaranta anys per una infecció que no va curar, ‘de necessitat’ deia el pare. Quan la guerra, el pare ja era en aqu...

  És curiós com venen els records. Llegint m’ha vingut el viatge a Mallorca, quan després d’instal·lar-nos vàrem anar a sopar, cercant on. No puc assenyalar dates concretes, però pot ser fa uns trenta anys. Rememora, amb aquest record, aquell viatge. La mare em va donar cinc mil pessetes pel meu aniversari, que és al juliol, i a l’aeroport vaig comprar, amb aquella quantitat una càmara de fotos compacta, de Kodak. Crec que barrejo records. Se’m fica al mig el viatge a Madeira. Pot ser. Si pogués veure els àlbums de fotos d’un i altre viatge podria concretar dades. Als dos, aquella càmara va ser molt funcional. En aquells temps, jo tenia una reflex Ricoch i una càmara de vídeo Sony, però no les vaig portar per comoditat. Van ser viatges amb avió i organitzats. A Mallorca vàrem fer algunes excursions. La primera nit no podíem dormir. Un soroll a un moble ens ho va impedir. Al día següent ens van donar una habitació millor, amb terrassa. Com sorgeix un record. És curiós. La papereria ...

  Què faríem? Sense paraules Sense sons Sense mirades Sense gestos Sense l’altre que ens escolta i ens diu. Que acompanya els silencis. Que està. Que ens mira i ens veu. La solitud és no trobar-se a l’altre. Un buit fred sense miralls. No trobar lloc on ser. No ésser. Perdre el sentit i caure a la foscor que forada l’ànima. Aquesta por acompanya les pors. Quan saps que ningú hi és. Quan les teves forces no són prou. Quan mires un futur on no voldries tenir res a veure. On al teu voltant tot pot ser aspre.