Lletres 24

 

Com era que vaig aprendre a escriure.

He fet la tasca d’escola amb nens i nenes, però em costa veure com m’ho van ensenyar.

El que sí puc recordar és una mena de pissarreta individual, amb drap i ‘clarion’ (com li dèiem).

Era bastant maldestra. Així m’ho transmetien.

Puc dir que amb quatre anys, una mestra molt dura va fer que pugues llegir, i encara que tinc un record agre d’aquella mestra i de monges, després, estimava poder llegir. Sempre ha estat un desig tenir a l’abast llibres i llegir-los.

A casa no hi havien.

Els pares tenien un passat dur. 

Al pare li havien ensenyat quan a la mili, perquè el seu pare el va treure d’escola per que fos una font de fer arribar diners. El deia que de ‘rapatan’. Que dormia amb el bestiar. A la palla, tenint llit a casa, però que no era lliure de marxar en cap moment. Inclús li van negar acompanyar la mare, que va morir als quaranta anys per una infecció que no va curar, ‘de necessitat’ deia el pare.

Quan la guerra, el pare ja era en aquella feina.

La mare estimava l’escola. A ella, que va ser la primera noia a néixer, li feien fer feina a casa, i moltes vegades no li permetien anar a escola. Ella va tenir cura dels meus estudis i em va exigir de fer l’esforç. Gràcies a ella he dedicat la vida activa a la docència.

Als inicis del meu interès d’escriure li llegia a la mare.

Vaig agafar empenta quan em vaig assabentar del blogs, un 4 de juliol. Al 2006. Va ser una revelació. Un regal.

Des de que porto blogs entre mans mi dedico a fer el que ara deixo a pantalla.