Lletres de fulles noves

 El risc és viure. Néixer és un fet. Accidental o programat. Un projecte de continuïtat. Haver nascut en un lloc va ser la primera casualitat. La feblesa ens acompanya al llarg de la vida. No només física. Ens cal ser estimats i estimar.

 La nostra Terra. Planeta que ens acull. Avui vint-i-dos d’abril és el dia de la Terra. L’aire que respirem. L’aigua i els aliments. Som molts que la necessitem. Casa nostra. Viatgem a l’espai amb ella. No som més que un petit element. La Terra ens acull. Ens cal respectar els recursos i no malbaratar-los. Hem de comptar amb els que vindran. Estem de pas.

 Els dilluns del te. Aquells dies vaig viure. Diumenge fent un pastís per compartir dolçor amb converses. Seguíem i anàvem a sopar. Va ser la vida il·luminada. Sentir-se part d’un univers compartit. Nosaltres gaudint.

 De tots els moments, és el present del qual ens cal tenir cura. Abans és llunyà. No pots fer res. Després arribarà al seu instant. Fem un relat de present traspassat. Parlem del que farem, i pot ser que mai sigui un fet.

 El monjo Soc un home viscut, per anys i vivències. Un secret al fons de l’ànima demana sortir. Em cal confessar. Dir el que va passar. Érem dos a la basílica. Cap testimoni ho podria corroborar. Vaig ser covard, fugia amb la por després de viure el que va passar. La meva fe no va ser suficient. Des d'aquell dia he viscut a la mentida. Hauria d’haver deixat el sender de cristià que he volgut representar. Hi érem dos. Vaig quedar només jo. L’altre no era. Al principi era un altre agenollat a davant de l’altar principal. Un ésser inconsistent que em va espantar. El seu silenci em va travessar com una espasa de gel. Vaig mirar enrere, després de sortir precipitadament, i vaig veure els negres núvols planant a sobre les altes torres, sentint a dins meu un terrorífic cop, que em va fer fugir.

 Em vaig acostumar. No sé viure sense comunicar, encara que poca gent miri el reflex a pantalla del que escric. Al juliol de vint anys enrera vaig accedir a aquest món en pantalles, que mai hauria pogut imaginar. Dia rere dia hi soc. Dies de menys i de menys. Acompanya el meu procés de creativitat. Un dia qualsevol el cicle es tancarà. Serem fins que l’empremta deixi de ser marca en el que quedarà. No hi ha res més que l’instant fugaç. Ja som demà.

 La boirina a vegades s’enfosqueix tant que ens cal anar-hi a les palpentes. Hi ha moments a la vida que per continuar ens cal travessar boires fosques. Ningú pot dir a l’altre com l’ha de superar. Vaig sortir. És l’únic testimoni que pots compartir, si cal.

 Vivim en un temps, on la pell vol ser mural com les parets. On l’asfalt crema i desfà a l’estiu. On si surts no saps si tornaràs. On la vida cal viure-la a cada instant. Vivim un temps breu i transitat.

 Allibero la meva ment quant m’endinso a llegir les paraules lligades a paper o pantalla. Llegir és el que m’enriqueix. Es el millor que m’han transmet. Tenir llibres propis és el meu bé més preat. No és fugir. Quan voldria fugir, no tinc la temprança d’acostar-me als textos escrits, o escoltar les paraules de veus que els transmeten. Quan la tristor m'emmordassa no puc obrir les lletres regalades per qui les va escriure. M’endinso al cos i la ment, i cerco sortir. Escric.

 El llibre. Un llibre. M’endinso. Em fico en ell. Perdo el món. El meu món és en ell. Visc a dins. Fora el soroll perd la meva atenció. La llum, encara que vagi minvant, el segueix il·luminant. Qualsevol llibre no és el mateix. N'hi ha que sempre estaran al racó intern de la memòria de quan em van atrapar.

 Els silencis amaguen més que les mentides. L'ocult crida a la foscor i colpeja per sortir a la llum. Construccions sobre fang tou, cauen a trossos i esmicolats es fiquen als ulls dels qui no els volen reconèixer. A les vides amaguem amb mentides, volem protegir o protegir-nos. Avui és difícil mantenir la mentida. Hi ha testimonis recollits arreu. Només ens protegeix el soroll i la caducitat del que passa perquè el diari d’ahir és història perduda. Anar acumulant la ment no reté. Esbrinar qui som sota capes brutes de mentides és quasi impossible.

  Jo podia córrer. Podia pujar i baixar. Dormia prou. Tornava al dia amb força i ganes. El descans reparava, refeia. Em costa dormir, quan el cos sent el llit enemic. Són els peus. Són els dits. Els genolls. No em deixen dormir. El cos es queixa. Un nou dia per descobrir. Què faria jo sentint que no m’acomoda el llit?

 És l’abril començat. Ahir nit una lluna a sobre les teulades. La seva lluentor inevitable. Uns humans, de nou, de camí a trepitjar-la. Companya de moltes nits. Imaginada. Lluna plena. Influent arreu. Primavera a fora i a dins.