Lletres de fulles noves

  Mai hagués dit que tenia aquest sentiment. IMPOSTORA Es parla del complexe. No era jo. Eren altres que amb la mirada i el gest em deien tot. ¿Què feia fent allò? He hagut de trepitjar vida per saber que no només sóc capaç i puc. He sabut que la vergonya projectada a sobre nostre, com dones, com netes, com filles de, cal que sigui seva, perquè fan un estret espai per que em desanimi i renunciï a ser qui sóc. Gens fàcil. Però he anat fent camí. Sort. Coratge. Fracàs, mai de la vida. Si he errat, ha estat l’avís. Calia deixar-ho de costat i renéixer. Seguir.

  Una paraula darrera altre  diuen molt  diuen res Ensumen l’aire  amb ulls oberts  amb la boca tancada Escoltem res no parla Res Estem i no estem Temps passa

  Tens més perquè has jugat amb avantatge. De qui i de on. I ho tens perquè altres ho han fet per a tú. Has especulat i t’has aprofitat. Has tret dels altres les seves substàncies. Has arribat a casa seva i els has fet fora. Has ocupat la terra i l’has fet teva, amb lleis teves. Has jutjat i fet sentències afavorint els teus desitjos, menyspreant altres. Ningú t’ha aturat. Si algú ho volgués saps què fer. Dones i divideixes.  Compres voluntats.  Tens qui et neteja el camí. Ningú atura el teu pas. Ningú arriba allà on estàs. A dalt. On ningú pot arribar.

  Hi ha un món d’aparent realitat on qui més té, menys dona i més reb. A més a més, qui paga no pot sortir del seu forat, perquè els seus esforços són de profit per aquells que llueixen nivell. Tahurs. De guanyar i perdre. Perds tú i guanyen ells. Fan miratges on caus.

  Tinc moments foscos. Som setembre. De cop, fred.

 Setembre Setembre era tornada. A casa. A Barcelona. A la feina. Ho era, quan passava l’estiu amb els pares, i després amb el pare. Viure a altre ciutat em va portar a haver de sortir d’una a l’altre. Més quan fent-se grans van patir malalties que van dificultar la seva autonomia. Mai van voler deixar casa seva. Calia anar-hi. Avui, sense ells i a un altre lloc, penso com el riu de la vida m’ha anat arrossegant d’un a altre indret, sense donar-me gaires possibilitats d’escollir. Quan, de molt jova, havia de prendre qualsevol decisió sempre agafa el camí deixant de costat el que no volia, perquè l’afirmació era indeterminada. Ahir vaig recordar que deu anys enrera el dilluns de tornada escola ja no em cridava, perque havia començat la jubilació. Aquel dia, a Osca, havent tingut cura del pare em vaig trobar sense tornada. Calia ser-hi. Ja no era prou dedicar temps de vacances. Aquells dies em vaig adonar de que el meu batec no anava amb la ciutat de la meva infantesa, que m’anyorava ...

  Em vau treure les veus de la meva infantesa. Al meu barri eren música. Dones al carrer xerrant i compartin vides.