Lletres 33

 Setembre

Setembre era tornada.

A casa.

A Barcelona.

A la feina.

Ho era, quan passava l’estiu amb els pares, i després amb el pare.

Viure a altre ciutat em va portar a haver de sortir d’una a l’altre.

Més quan fent-se grans van patir malalties que van dificultar la seva autonomia.

Mai van voler deixar casa seva.

Calia anar-hi.

Avui, sense ells i a un altre lloc, penso com el riu de la vida m’ha anat arrossegant d’un a altre indret, sense donar-me gaires possibilitats d’escollir.

Quan, de molt jova, havia de prendre qualsevol decisió sempre agafa el camí deixant de costat el que no volia, perquè l’afirmació era indeterminada.

Ahir vaig recordar que deu anys enrera el dilluns de tornada escola ja no em cridava, perque havia començat la jubilació.

Aquel dia, a Osca, havent tingut cura del pare em vaig trobar sense tornada. Calia ser-hi. Ja no era prou dedicar temps de vacances.

Aquells dies em vaig adonar de que el meu batec no anava amb la ciutat de la meva infantesa, que m’anyorava de casa meva, que la solitud m’ofegava, encara que aquell món em cridava.

Aquests dies, fa nou anys, erem a l’hospital. Van ser els últims del pare.

Si hagués sobreviscut aquest setembre ell faria cent anys, i jo encara viuria fora de lloc esperant ser alliberada.

Durant aquests anys transcorreguts he pres decisions fallades.

No tinc conformitat.

No em trobo arrelada.

No vull viure tants anys.

El món va enrera.

Jo tinc la salut mermada.

(Dilluns, 2)