Lletres de fulles noves

  La nuesa. El cos. La mirada. Ésser exposada. Tenir a sobra els ulls d’un present infinit. Ulls que visiten sales de museu. Ulls que es troben aquell cos a les pantalles i reproduccions multiplica des. Uns pits de dona. Una mà que es recolça al triangle entre cames. Uns peus amb pantufles de seda sense taló. Una dona que contrasta el fons amb flors a les mans. El pintor acaronant-les. Un braçalet al clatell dret i una cinta prima del negre dels fons que confondria la mirada d’una dona que es confon. Un quadre citat a la novel·la que estic llegint. La llibretera de París, de Kerry Maher. Olympia, Manet.

  Si tanco ells ulls no sento que sóc al mig d’un món fosc i perillós.

  Cap lloc és el mateix. Els carrers trepitjats un dia han quedat aturats al record suspès en un temps impossible de refer. Puc dir, però cap altre pot conèixer el que dic.

  Quan la vida et va fent. La meva cultura lligada al territori. Encara que vaig néixer a Osca, a una família vinguda de pagès, que va escollir un ofici no heredat. El pare amb la mare, van dedicar les seves energies a la Vaquèira, del carrer Tenerias, prop de la plaça de braus. Aquell va ser el meu món a la infantesa. Els eren de dos pobles diferents, nosaltres, el meu germà i jo, primera generació a la ciutat de província. Des que vaig conèixer Barcelona la vaig estimar. Des de ben petita, la mare feia viatge amb mi i jo quedava amb la família catalana. Viure aquells estius va ser una emprenta molt forta. Quan em calia fer de mestra, vaig fer camí cap el territori conegut i estimat. Era el curs 76-77. De mica en mica vaig assolir una cultura que vaig fer meva. Mai no tornaria a les meves arrels. Vaig viure un temps de anades i tornades, fins que fa nou anys el pare va morir, el dia que haguessin celebrat el seu noranta-u aniversari. No tinc peus que em facin anar cap allà. Porto ...

  Una veu. Una paraula. Un só. Trepitja dins meu. Remou. Amaga el dolç i l’amarg. Ho amaga. Fa esperança. Sempre demà s’acosta i marxa. Temps d’ombres i llum. No em fareu patir si em sento a mi. Encara que ho vulgui quelcom, no em fareu patir. Disposa la vida. La mort és el límit. La fam i set no ho és. La por no era morir. És patir. Desvalguts. Perduts. Trencats. Dolguts. L’instant ningú m’ho treurà. Ara. Demà serà un altre. Quan no hi sigui, res no em farà.

  Quan vaig escollir Barcelona, per diferents raons, el teatre era una raó. A Osca, s’ha recuperat. En temps passats no hi havia. Calia anar a Saragossa. Fa temps que no vaig a teatres. Aquells desitjos del passat ja no són.

 Fulles noves Quan reneixen els cicles, la Natura vegetal dona onades de verdor als camps. Som al març, després d’un febrer tant sec que ens colpeix. Pluges i neu. Primavera amb un març que la dita diu és ventós i que va des d’un abril plujós cap un maig florit. Les flors ja són. No només fulles omplen els paisatges. Vents i pluges es barregen. I jo escrivint fent semblances. Les fulles noves que amb aquesta faran deu.

 On era fa cinquanta anys 1974, 2 de febrer. A Osca. Estudiant a l’escola universitària del professorat d’EGB. Fent el primer curs. Al juliol faria vint anys. Aquest any faré setanta. Recordo la meva vida refent, perquè no puc reviure amb certesa. Estava deixant una relació. O encara no. No ho puc reconstruir. No tinc dates certes del meu procés. Segurament, encara hi eren junts. Va ser aquell hivern quan em va decebre. No val la pena remoure més. Ens van distanciar. Quan vaig fer vint-i-un ja no teníem contacte. I encara en calia fer tercer per poder disposar de una acreditació de mestra. Avui hi ha un aniversari un noi que era políticament implicat i al que li van atribuir un asesinat, i el van aplicar la pena de mort. Moltes vegades no tinc consciència de que van viure sota una dictadura que ens deixave sense marge. Vaig viure moltes tensions familiars. Primer, amb catorze i després amb vint, per aquella relació.