Lletres 12+1

 

Quan la vida et va fent.

La meva cultura lligada al territori.

Encara que vaig néixer a Osca, a una família vinguda de pagès, que va escollir un ofici no heredat.

El pare amb la mare, van dedicar les seves energies a la Vaquèira, del carrer Tenerias, prop de la plaça de braus.

Aquell va ser el meu món a la infantesa.

Els eren de dos pobles diferents, nosaltres, el meu germà i jo, primera generació a la ciutat de província.

Des que vaig conèixer Barcelona la vaig estimar.

Des de ben petita, la mare feia viatge amb mi i jo quedava amb la família catalana.

Viure aquells estius va ser una emprenta molt forta.

Quan em calia fer de mestra, vaig fer camí cap el territori conegut i estimat. Era el curs 76-77.

De mica en mica vaig assolir una cultura que vaig fer meva.

Mai no tornaria a les meves arrels.

Vaig viure un temps de anades i tornades, fins que fa nou anys el pare va morir, el dia que haguessin celebrat el seu noranta-u aniversari.

No tinc peus que em facin anar cap allà.

Porto set anys a Vigo i, encara que m’he acomodat, sento anyorança de casa meva. Així visc una mena de exili cultural.

Fer servir la llengua apresa a l’entorn educatiu i de la cotidianitat em fa bé.

Escriure es una interiorització dels meus sentiments i pensaments.

Quan estudiava ens van donar L’eina del francès.

Puc dir que en aquest moment ho tinc bastant oxidat.

L’entorn gallec m’apropa a una llengua que puc llegir amb comoditat. No la puc aprendre, perquè l’entorn no la fa servir gaire.

El castellà no ho rebutjo, però no ho faig servir amb qui parla català.

En aquest període molt ha canviat la qüestió lingüística.

És enriquidor fer servir una llengua plena.

Moltes vegades la trobo al meu pensament.

Hi ha paraules de l’aragonès que faig servir a l’ambient domèstic. Sòn el tresor dels meus avants passats.