Lletres de fulles noves

  Jo no volia roses. Sempre he volgut llibres. A escola, aquestes dates eren molt assenyalades. La rosa o roses que rebia les donava. Mai m’ha fet patxoca una flor tallada. Pansir-se és el pitxor. A més, jo he holorat les roses al roser. Tinc bons records. A la meva mare li agradaven els clavells. Al pare els rosers. A mí les flors que puc trobar al camp. Les que no són resultat de manipulació. Les que a la natura li neixen cada any.

  Cal prendre partit. A mí no em fa el pes haver de dir no o si, en qüestions que no veig del tot. Ser part d’un grup mantenir criteri no és gens fàcil. Fer l’acte d’adhesió i renunciar a mantenir un pensament propi, o mantenir-se fora i perdre els lligams. Respectar la discrepància, quan els enfrontaments arriben a les mans. La solitud de la consciència. Ésser coherent amb si mateixa. Entendre que no tot és o no és.  Hi ha matisos que cal assenyalar.

  Avui, llegir em porta records. Diaris acumulats al terra. Selecció d’articles. Tot un passadís. Tardes plenes. Pertanyia. Ser part d’un moment enriquidor. Principis dels vuitanta.

  Si hagués desitjat tot el que no era al meu abast, com hauria estat ésser aquella nena i després noia? Com seria jo sense els límits marcats per condicions de classe i gènere? Mai ho podré imaginar. Els límits són explícits i amagats. Ens ha calgut carregar un passat i un temps. Hem hagut d’assolir silencis. Interioritzar comportaments marcats. No volia. Mi negava. Però em van guanyar.

  Quan la boca és desig. Quan els llavis mig oberts ofereixen records humits.